'La mirada acostumada és com un animal salvatge amansit', observa Carles Morell en aquestes págines capricioses i vagarívoles, sempre brillants, en què s?imposa una veu que malda per desacostumarse del mòn a la vegada que es lliura a l?escriptura com a acte vital. Una veu amb una forta voluntat de paraula i d?estil, controlada i incontrolable, estètica i desbordant, afectuosa i destructora, treballada i primèria, que estableix un diàleg horitzontal amb els 'pares' literaris?Pla i Montaigne, Foix i Vinyoli, Flaubert i Mann, Yeats i Eliot?, amb els quals es relaciona de manera vivencial i crítica com a escriptor a qui 'el pas a la ploma el va agafar bo i llegint'. El pols que cal sentir, ens recorda, no és cap altre que el 'batec de les paraules', al capdavall l?únic compàs del poeta en l?etern vaivè entre tradició i novetat, teoria i instint, forma i fons, escriptura i vida.